Like this:

L’altre dia estava en uns cursos de formació d’animador juvenil que dóna la federació d’escoltimes valenciana (els scouts de tota la vida), quan vam aprendre que, segons la pedagogia, hi ha tres tipus d’educació: la formal, la informal i la no formal.  La formal seria la reglada, es a dir, la que es dóna a les aules, la informal la que es dóna al teu entorn, com la que pots aprendre al carrer,  i la no formal, seria la que et poden oferir aquells organismes o institucions però fòra del programa educatiu escolar.

“Ara ho entenc tot”, vaig pensar. Però ahí no acabaren els meus pensaments. Recordava quan era més menut i estava en un campament en el Pirineu aragonés. Arribaves molt cansat i tocava montar tot el campament, desde les tendes de campanya, el menjador (que éra un edifici enorme) o les dutxes. Les frases més habituals eren “vaja rotllo” i passaves un dia d’infern. Quinze dies després no volies tornar a casa. Habies passat uns meravellosos dies anant a nadar al riu, fent tallers de manualitats i caminant per la montanya fins que es feia de nit i et tocava buscar un lloc acceptable per a dormir.

Però, al marge de les activitats, estaven les sensacions. Et despertaves amontonat en una tenda de campanya que estava montada sobre una rampa i senties el dolor al coll. Podies pegar un badall i que l’aire fresc (o congelat) en penetrara per la gola per a sentir la seua puresa. T’asseies sobre la gespa i et banya-ves de les gotes de la rosada. I, abans d’anar a dormir, podies alçar el cap i vore un cel que no podies apreciar desde el balcó de ta casa. Totes estes coses formen part d’una educación no formal que a la fi són les que t’otorgaran una sèrie de valors que regiran la teua vida. Perquè per a molta gent, els scouts són plenar el teu temps lliure en estiu, però la realitat va més enllà. El fet de pujar una muntanya, totalment endolorit, quan les teues cames no poden més i els teus pulmons et demanen parar ( o els últims anys, un cigarret), et dóna un esperit de superació i d’autorrealització personal molt gran.  Aconsegueixes pujar el cim i et gires per a vore tot el camí que has fet. Després mires el que et queda per baixar i totes les muntanyes que tens alrededor de tú mateixa estàn més baixes. En l’altra punta d’aquest esperit està la possibilitat que tenies d’haver-te quedat al teu poble. Possiblement en eixe mateix moment estaries  tirat en el sofà veient el programa que farien després de l’informatiu i els teus pulmons et demanarien també una mica de tabac.

Fa un parell de setmanes, discutia al voltant d’açò amb uns amics. La pregunta que li feiem a un amic que rés ha tingut que vore en la vida scout era: quines són les teues motivacions? La resposta no era clara per a mi. Pot ser que una persona només pense que arribe el cap de setmana per a pegar-se la festa i emborraxar-se. De fet, tots hem passat per una etapa en la vida en la que tenim unes ganes d’anar de festa que no ens podria parar ningú. Però si alguna vegada has passat per aquestes sensacions, si de xicotet has passat les teues vesprades del dissabte anant al local del teu grup scout en lloc de quedar-te a casa jugant a la consola, pots respondre sense problema a la pregunta de quines són les teues motivacions. Desrés passarem al tema dels scouts com a secta, però això és altre tema.

Ara, en els cursos de formació als que estic assisitint, coincidisc amb molta gent que s’ha educat com jo, i és més, té ganes de seguir educant en els mateixos valors. Perquè així, pot ser cada vegada hi haja menys gent que vulga estar tirada en el sofà o que només pense en anar-se’n de festa, i més gent que vulga aportar el seu granet d’arena per a fer del món un lloc millor i poder seguir transmetent els valors que se li varen transmetre, sense donar-se compte, cada vegada que anava d’acampada.